Ruta matahombres sencera.

Quedem en casa de Mario els tres ginets del apocalipsis a les 6:25 de la nit. A ixes hores he pillat al tio que estaba posant els carrers. Eixim a les 6:35, després d'haver carregat les maquines i els mulos al jeep de Carlos.
Tirem xano xano i m'entre veiem eixir el sol pel camí arribem a les 8 puntuals a Camarena.
Comporvem que no feia massa fred i comencem la marxa sense entretindre's molt. Pasem pel lloc fatidic o vaig trencar la patilla l'ultima volta i interiorment li vaig resar a la santa Kona que es portara be el dia de hui.
Tirem i tirem a una marxa suau i sense pauses fins que arrivem a Riodeva. Parem uns minutets a comporovar el lamentable estar del fre davanter de Mario i a picotejar una miqueta. Seguim pujant per la pista en la que el vent ja es feia notar pero era suportable.
Al final del primer bucle agafem una trialereta avanç d'arrivar a Camarena molt xula i una vegada en el poble esmorcem sentaets als solet.

Incidencies....de moment cap, cosa rara.

Comencem el segon bucle a la mateixa marcha. Durant la pujada m'adelante un poc respecta a Mario i Carlos que al poc es te que retirar per un dolor al genoll.

Primera baixa del dia.

Baixe fins on ens troben els dos i després de deixar tirat a Carlos unes horetes, que aprofita per a donar un "voltio" amb el coche, seguim pujant Mario i jo cap al pic javalambre.
L'aire ara es feia notar prou mes, arribant inclús a ser perilloser algunes rafegues molt fortes que venien de costat.
Una vegada dalt, es fem unes fotos mentres es gelavem de fred.
A partir d'ací pasem un dels pijors moments del dia a pesar que el cami ja es de baixada. Els 5ºC i el vent gelat provocaven una sensació tèrmica prou mes gelada i teniem les mans i els peus totalment gelats i dolorits. A Mario fins i tot, com anava amb la boca oberta intentats caçar algun insecte se li va gelar la llengua, jaja.
Una vegada abandonem les cotes mes altes la temperatura comença a recuperarse un poc i l'aire ja no era tan gelat per lo que podem disfrutar un poc mes de la baixada. Al final es trovem amb una senda molt divertida, que en ocasions era quasi camp a través, i en la que ja es notavem els kilòmetres que portavem a les cames. Arribem a la pista per on puja el primer bucle, pero esta vegada la agafem en sentit contrari. Tirem fortet baixant i a dos kilòmetres del final...
Com no, ¡INCIDENCIA! trenque el molt del canvi (el que tensa la cadena)
Tornem com podem, Mario espentant-me, jo correguent baix de la bici i finalment deixant-me caure en les baixades.

Al final de dia, i ja famolencs, ens retrovem amb Carlos avorrit al cotxe i anem a dinar.